La gran victòria de Petro a Colòmbia

Siloé és un dels barris més depauperats de Cali, la tercera ciutat de Colòmbia. D’aquest barris
impossibles, de creixement anàrquic i serveis absolutament precaris, situats acrobàticament a
la falda dels turons que envolten la ciutat, els locals en diuen invasiones. Al Brasil en dirien
favelas. En una de les seves escoles primàries hi ha un local electoral. Hi arribem per carrers
empinats on hi circulen més motocicletes que vianants. Vam ser-hi quan es va celebrar la segona volta de les eleccions presidencials colombianes, i nosaltres erem allà en tant que membres de la missió d’observació electoral de la Unió Europea. A l’escola -aules petites i destartalades amb un petit pati al mig- xerro amb un testigo -que vindria a ser un apoderat – del Pacto Histórico, la coalició de partits d’esquerra que va fer, efectivament, una cosa històrica: situar per primera vegada un candidat d’esquerres a la presidència de Colòmbia. El senyor, seixanta llargs anys, em diu que llàstima que al vespre haguem de tornar a Bogotà, que amb més temps ens hagués ensenyat el barri on viu, del qual en parla amb molt d’orgull. També m’explica -i ara se li entelen els ulls- que durant l’ estallido social de 2021, que va tenir l’epicentre a Cali, va veure com la policia matava a trets a tres joves del barri. Que perquè això no torni a passar, i perquè la joventut dels barris com el seu tingui un futur millor, calia votar a Gustavo Petro i Francia Márquez.


La majoria d’electors aquell diumenge van pensar el mateix -en aquell col.legi electoral, de ben
segur que gairebé tothom-, perquè Petro va treure poc més del 50% dels vots i una diferència
de 700.000 paperetes a Rodolfo Hernandez, un histriònic empresari que es va convertir en la
sorpresa dels comicis, amb un discurs anti-corrupció i suposadament anti-establishment
propagat hàbilment per les xarxes socials. Rodolfo, a la primera volta dels comicis, va
arrabassar la segona plaça -la que el portava a la segona i definitiva volta- al candidat
continuista de la dreta tradicional, Fico Hernández. Segurament algú, veient com anava pujant
la intenció de vot a aquest desconegut empresari, deuria calcular encertadament que per
derrotar al candidat de les esquerres Gustavo Petro en un país cansat de les elits de sempre,
un outsider multimilionari -el Trump dels Andes, algú l’anomenava- podria ser més útil. Al final
li van sobrar dies de campanya i sortides de to, si bé el seu ràpid reconeixement de la derrota
una hora després de que es tanquessin els col.legis electorals -esvaint sospites de frau i dies
d’incertesa- és quelcom que la democràcia colombiana l’hi ha d’agrair.


Gustavo Petro va prendre possessió com a nou president de Colòmbia a l’agost. Aquest ex-
guerriller del M-19 i ex-alcalde de Bogotà, que es va envoltar de catalans discrets per assolir el
triomf electoral (entre ells el nostre admirat company Xavi Vendrell), tindrà al seu davant una
tasca ingent. Colòmbia és un dels paisos més dinàmics de la regió, però també és dels més
desiguals, amb enormes bosses de pobresa. Del luxe d’uns pocs es passa a la misèria de molts, sense una classe mitjana prou significativa entremig. I malgrat que l’Acord de Pau entre el govern i les FARC ja ha complert 5 anys durant els quals s’ha anat consolidant la fi del conflicte armat, existeix encara molta violència lligada als grups paramilitars, a les dissidències de les FARC, a altres grups guerrillers encara mobilitzats com l’ELN i als narcotraficants. L’estat és molt fràgil, o inexistent, en algunes regions controlades per algun d’aquests grups. I per si aquest context no fos prou complex, Petro només tindrà quatre anys per començar a canviar les coses – la constitució colombiana prohibeix la reelecció dels presidents- i haurà de fer malabarismes al Senat i a la Cambra de representants, on està molt lluny de tenir-hi majoria. Tanmateix, la complexitat de la tasca no treu grandesa a la victòria de Gustavo Petro i la vice-presidenta Francia Márquez -dona afro-colombiana i infatigable lluitadora a favor dels més desafavorits, a qui molts atribueixen bona part de la victòria- en un país on els candidats a la presidència de l’esquerra sense vincles amb les elits o bé han estat eliminats físicament o bé no havien pogut mai sobrepassar electoralment les aliances tradicionals. Una victòria que contribueix a expandir l’onada recent de victòries de les esquerres llatinoamericanes -a Xile, a Perú, a Hondures, ara Colòmbia- i que podria seguir creixent aquest octubre amb la victòria de Lula al Brasil. El principal repte de Petro serà demostrar que l’esquerra llatinoamericana pot propiciar transformacions en el camí de la justícia social i ambiental, amb àmplies aliances i sense caure en el populisme ni picar-li l’ullet a l’autoritarisme.

També us pot interessar