La geopolítica del gas i l’autonomia estratègica de la UE

Durant la primera setmana d’aquest any que acabem d’estrenar, mentre al Kazakhstan hi esclatava una revolta social, el gegant rus Gazprom (controlat directament o indirectament en un 50% pel govern rus) anunciava un repartiment récord de dividends. El denominador comú d’ambdós fets és l’elevat preu del gas natural. Mentre els grans oligopolis que controlen l’extracció i distribució d’aquest recurs fòssil assoleixen beneficis récord, l’encariment de l’energia està fent estralls en el cost de la vida, i en alguns casos, com el del Kazakhstan, això és l’espurna d’una explosió social reprimida sense contemplacions.

En la configuració dels preus de l’energia hi entren en joc molts factors. Entre d’altres, i en un lloc molt destacat, la geopolítica. Bona part de l’estratosfèric encariment dels preus de l’electricitat aquests darrers mesos s’explica pel desajust entre l’oferta i la demanda de gas natural (que en el mercat europeu de l’energia, quan amb les renovables no n’hi ha prou, és l’element que acaba marcant el preu final de l’electricitat). És sobretot en l’oferta on entren en joc els factors de geopolítica. En aquest sentit, els estats rics en aquesta energia d’origen fòssil tenen al seu abast dos instruments molt potents per influir en decisions estratègiques d’altres estats. El primer és jugar amb l’aixeta, o amb l’amenaça de tancar-la, per restringir les exportacions de gas. El segon és el recorregut dels gasoductes.

Així per exemple, el gasoducte Nord Stream 2, que connecta directament Rússia amb Alemanya pel Mar Bàltic -acabat però pendent d’autorització per operar- no només augmentarà la dependència de bona part de centre Europa del gas rus, sinó que també perjudicarà econòmicament i políticament Ucraïna, país per on passa ara bona part del gas rus que acaba arribant a la UE i que nota al seu clatell (desplegament de 100.000 soldats russos a la frontera) i en el seu propi territori (Donbass i Crimea) les ànsies expansionistes de Putin. Però també en la demanda hi pot haver una arma geopolítica. El gas natural també s’ha encarit perquè la Xina va voler omplir les seves reserves per evitar el desabastiment parcial que va patir l’hivern passat, quan va fer curt d’aquest recurs.

Davant de les vel·leïtats de la geopolítica, cal que la UE avanci en sobirania energètica. El desplegament de les renovables, sobretot si es fa amb criteris de proximitat, ha de permetre avançar cap aquest objectiu, alhora que amortir la factura de la llum. De fet, el tan anomenat objectiu europeu de l’ “autonomia estratègica” quedaria molt reforçat si deixéssim de dependre en bona part d’energies fòssils que, a banda de causar l’escalfament global, en el cas europeu ens lliguen a règims autoritaris del nostre voltant (espai ex-soviètic o nord d’Àfrica). Tot això fa encara més sorprenent l’anunci que la Comissió Europea té previst classificar el gas natural – i l’energia nuclear- com a energia verda, de manera que podrà seguint rebent subsidis públics. Una aposta europea decidida i sense contradiccions per la transició energètica és una aposta indispensable no només en termes de sostenibilitat, sinó també en termes geopolítics.

També us pot interessar

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!