Veneçuela, eleccions malgrat tot

El passat 21 de novembre, Veneçuela va celebrar eleccions municipals i regionals. Per primera vegada en 15 anys, la Unió Europea hi va enviar una missió d’observació electoral, que incorporava una delegació de nou eurodiputats del Parlament Europeu, entre els quals m’hi trobava jo com a representant del grup Verds/ALE.

Va ser una missió controvertida des d’un bon principi. Els grups de dretes de l’Eurocambra, principalment el PPE i ECR (on hi ha els partits espanyols PP i Vox), conseqüents amb la seva línia dura en tot allò que té a veure amb Veneçuela, de seguida la van posar en dubte i al darrer moment van decidir boicotejar-la renunciant a tenir-hi representants, establint així un lamentable precedent per a les missions d’observació electoral europees.

La decisió de la UE d’acceptar la invitació del Consejo Nacional Electoral veneçolà i enviar la missió -després que l’òrgan electoral veneçolà acceptés les condicions amb les quals es despleguen tots les missions d’observació electoral de la UE- fou principalment per dos motius: d’una banda, perquè l’oposició, que tornava al terreny electoral després d’haver-hi renunciat des del 2018, també ens va demanar que hi fóssim; i de l’altra, perquè darrerament s’havien donat certes mostres d’obertura, com per exemple una composició més plural del consell electoral (amb dos dels cinc membres propers a l’oposició) que a priori facilitaven la competició electoral. Com ens van dir membres d’una entitat de la societat civil amb qui ens vàrem entrevistar, les condicions per a les eleccions no eren les òptimes, però eren les millors que Veneçuela havia vist en els darrers anys. Tot això, en un context de converses incipients entre l’oposició i el govern a Mèxic, facilitades per Noruega (tot i que actualment suspeses per l’Afer Saab).

La realitat socio-econòmica i política d’avui a Veneçuela és extremadament complicada. Tot i tenir les reserves petrolíferes conegudes més grans del món, és, segons les estadístiques, el país més pobre d’Amèrica Llatina (un efecte sens dubte distorsionat per la hiperinflació dels darrers anys). Més de 5 milions de persones, segons ACNUR, han hagut d’emigrar a la recerca d’una vida millor. L’ingrés mensual mitjà és de poc més de dos dòlars. A aquesta situació s’hi ha arribat després de més de 20 anys de polítiques chavistes, i per un tens conflicte polític especialment agreujat des de 2016, però també per unes sancions internacionals, especialment les nord-americanes, que han fet molt de mal a l’economia del país, fent molt difícil l’exportació de cru o bloquejant les remeses dels emigrants. Tot i això, amb la recent dolarització de l’economia (el dòlar és de facto la moneda corrent del país, mentre que el bolívar, que és la moneda oficial, s’ha convertit en moneda virtual) i l’entrada al país del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU (que ha estat bloquejada durant molt de temps per Maduro), la situació presenta els primers i tímids símptomes de millora.

A Veneçuela, el vot  és electrònic des del 2004. Fa pocs mesos, el sistema va passar una auditoria exhaustiva i l’opinió majoritària és que ofereix garanties tècniques sòlides, és a dir, que no dóna lloc al frau. Tanmateix, més enllà del procediment tècnic del vot, calia valorar també el context polític i institucional amb què s’arribava a aquestes eleccions.

Ara fa un any, al desembre del 2020, hi va haver eleccions parlamentàries, que es van caracteritzar per un boicot pràcticament unànime de l’oposició, i per una abstenció molt alta (només va votar el 30%). El resultat va ser que el chavisme va recuperar el control del legislatiu, que havia perdut a les eleccions del 2016, quan l’oposició va assolir una clara victòria que va utilitzar per intentar destituir a Maduro, tot proclamant Juan Guaidó com a “presidente interino” i entrant en una convulsa època marcada per una aparent doble institucionalitat, per grans mobilitzacions ciutadanes i per greus episodis de violència i de repressió – que el fiscal del Tribunal Penal Internacional ha decidit recentment investigar.

Amb tots els poders de nou en mans de l’oficialisme (inclòs el judicial, un poder fortament polititzat), una part de l’oposició, veient que els darrers anys els seus intents de derrocar el govern havien fracassat malgrat la forta mobilització interna i malgrat els suports i pressions de bona part de la comunitat internacional (Guaidó va arribar a ser reconegut com a president legítim de Veneçuela per una seixantena d’estats, entre d’altres els EUA i la majora d’estats de la UE, inclòs el Parlament Europeu), ha optat ara per la via del vot per intentar guanyar petits espais de poder i arribar en millors condicions -també més unida- a les eleccions presidencials de 2024. No perquè creguin que ara es donin les condicions per a unes eleccions cent per cent lliures i justes (de fet, tota l’oposició acusa el chavisme de “ventajismo”, és a dir, de dur a terme estratègies com la inhabilitació de candidats per via administrativa, la intervenció de partits per part d’una justícia polititzada, coaccions a través del denominat “carnet de la pàtria” i la continuïtat dels ajuts socials o abús de recursos públics per finalitats electorals), sinó perquè la ciutadania recuperi la confiança en el vot com a mecanisme per propiciar, algun dia, un canvi de govern que pugui ser efectiu i reconegut per tothom.

Finalment, els resultats de les eleccions del 21 de novembre, que tot just van mobilitzar un 42% de l’electorat, van donar lloc com gairebé sempre a diferents lectures. El chavisme, que va guanyar en 20 dels 23 estats (tot i que a l’estat de Barinas, on el recompte va donar una ajustadíssim a victòria a l’oposició, el poder judicial ha obligat a repertir els comicis), els va llegir com una clara consolidació del seu poder. L’oposició, que malgrat participar dividida, activar-se tard i no haver pogut fer una campanya potent, va aconseguir guanyar un nombre rellevant d’alcaldies –gairebé 120 de les 335 en joc-, els va interpretar com un primer pas cap a la recomposició de l’espai opositor i la fi del chavisme.

La delegació d’observadors de la UE vàrem presentar un informe preliminar amb les principals conclusions sobre el desenvolupament de la campanya i la jornada electoral el dimarts posterior a les eleccions. D’una banda, des de la dreta reaccionària, se’ns va acusar d’haver legitimat l’autoritarisme amb la nostra presència i amb el nostre informe. Mentre que de l’altra, el propi Maduro ens acusava de ser espies. Però la presència de la UE en aquestes eleccions no era per legitimar ni espiar res ni ningú: era per contribuir a reforçar el difícil i incipient camí del diàleg polític, intern i extern, en un país que necessita desesperadament acords i consensos per sortir del forat on es troba.

 

També us pot interessar

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!