El Tractat sobre la Carta de l’Energia: un obstacle per a la transició energètica

Es parla poc del Tractat sobre la Carta de l’Energia (TCE). I malgrat l’opacitat que l’envolta, és un dels acords internacionals que més ens afecta i que més pot obstaculitzar la transició energètica.

Es tracta d’un acord multilateral que protegeix les inversions en el sector energètic, singularment les que els grans inversors destinen a energies fòssils (carbó, petroli i gas) en tota la cadena, incloent-ne l’extracció, el subministrament i les infraestructures de transport.

El TCE es va adoptar a la dècada dels anys 90, inicialment amb tots els països europeus, tot i que després es va estendre al Japó, Austràlia, Turquia i altres estats orientals. Per entendre el sentit originari del TCE hem de traslladar-nos a aquella època, quan la lluita contra el canvi climàtic no era ni molt menys una prioritat a l’agenda europea ni internacional. El món encara no s’havia definit cap a la necessitat d’acabar globalment amb les emissions de diòxid de carboni que genera la combustió de les energies fòssils. Ben al contrari, el que amoïnava a una Europa depenent en energies era com garantir-se el subministrament de petroli i de gas després de la crisi provocada per l’OPEP als anys 70, quan van augmentar sobtadament els preus del cru. El gas va arribar des d’Algèria i des de l’Europa de l’Est, i es va reforçar l’abastament de petroli a través d’oleoductes i grans infraestructures de transport.

El TCE, que en principi era un mecanisme de garantia i defensa del subministrament energètic, protegeix les inversions fetes. Però es converteix en un instrument pervers quan s’utilitza per preservar els beneficis futurs dels grans grups inversors.

Aquest cas s’ha donat a Itàlia: quan el govern va prohibir noves prospeccions al Mar Adriàtic, va ser denunciat per la britànica Rockhopper Exploration en veure denegat el permís per construir una plataforma petrolera. La demanda és de 350 milions d’euros, set vegades la inversió realitzada. O el cas d’Hongria, denunciada per regular el preu de la llum; no va ser multada, però va haver de pagar 15 milions d’euros en despeses jurídiques.

Més greu encara, el TCE inclou una clàusula de supervivència que permet cursar demandes fins 20 anys després que un país hagi abandonat el tractat. Amb raó se la coneix com la “clàusula zombie”.

La traca final és el mecanisme ISDS (Investor-State Dispute Settlement), que estableix uns tribunals d’arbitratge privats, on no intervé la justícia ordinària, per resoldre els litigis. Tanmateix, l’ISDS és un instrument unilateral. Els inversors poden demandar als Estats quan es senten perjudicats, però els Estats no poden demandar als inversors. Aquests tribunals fets a mida, es reuneixen a porta tancada i els laudes són inapel·lables. A més, entre 25 àrbitres han decidit la meitat dels casos. No és d’estranyar que s’hagin produït 131 demandes conegudes (pot haver-n’hi més, no sempre es fan públiques) en les que els governs han pagat 52.000 milions de dòlars en indemnitzacions. Un 60% de les resolucions d’aquests tribunals són a favor dels inversors. Per posar un exemple, l’estat espanyol ha perdut tots els casos.

L’estat espanyol és el més demandat de la UE, amb 47 demandes conegudes, derivades dels canvis legislatius de 2008 i 2014 per subsidiar les energies renovables. Fins ara ha hagut de pagar 1.000 M d’euros, però podria arribar als 8.000 M. El Gobierno de España va signar el Tractat en secret i sense cap debat públic.

Avui podem dir que el TCE és un instrument de dissuasió per als Governs a l’hora d’adoptar mesures eficaces en matèria climàtica. Blinda els subsidis per als combustibles contaminants, impedeix els preus assequibles de la llum i desvia diner públic que seria necessari per finançar la Transició Energètica.

EL TCE està obsolet, ho ha reconegut la mateixa Unió Europea. És contrari als reptes actuals i als objectius climàtics que ens hem compromès assolir. S’ha de reformar integralment, o bé abandonar-lo.

També us pot interessar