Uns pressupostos que reforcen Europa

Després d’una llarga i difícil negociació, el Consell de la UE i el Parlament Europeu han assolit un acord pressupostari que podem qualificar de raonablement bo. Fins i tot hi puc veure alguns elements històrics. És clar que, en un acord tan complex i ampli, sempre s’hi poden trobar defectes i fins i tot decepcions. Ningú no ha complert el 100% de les seves expectatives. Però això, en una realitat democràtica tan complexa com la Unió Europea, no passa gairebé mai.

Al meu entendre, la pregunta que ens hem de fer és: amb aquest acord pressupostari global, estem fent la UE més forta o més feble? La meva resposta és: més forta. Especialment amb el fons de recuperació post-pandèmia, l’acord sobre els nous ingressos o recursos propis –que inclou la creació de nous impostos, com l’impost al plàstic no reciclat i l’impost als serveis digitals, i el nou mecanisme de comerç d’emissions, que establirà un preu del carboni sobre les importacions de determinats béns de fora de la UE, entre d’altres-, i la condicionalitat dels ajuts europeus al respecte a l’estat de dret.

Aquests tres instruments són, sens dubte, un pas endavant en el camí cap a una integració més profunda, cap a la “unió cada vegada més estreta” recollida els tractats. I per què? El fons de recuperació perquè, per primera vegada, preveu que els diners per finançar aquest programa massiu d’inversions s’obtinguin a través de l’endeutament als mercats per part de la Comissió Europea en nom de la UE. Els nous ingressos perquè, quan aquestes figures es posin en marxa, faran que el pressupost europeu sigui menys depenent de les aportacions dels estats membre. I la condicionalitat a l’estat de dret perquè, també per primer cop, s’estableix un mecanisme vinculant per penalitzar, congelant els ajuts europeus, els estats membre que no respectin els principis essencials de l’estat de dret.

És cert que tots aquests instruments podrien haver estat més ambiciosos. Per exemple, la condicionalitat es podria haver ampliat al respecte als drets fonamentals. O els nous ingressos podrien haver inclòs un compromís més ferm amb la taxa de transaccions financeres. Però també és cert que senzillament podrien no haver existit. L’egoisme dels estats membre, o una comprensió obsoleta de l’interès nacional, tot plegat podria haver fet descarrilar tots els esforços, com tant sovint passa en les negociacions amb els estats. Fins ara no ha estat així.

El Marc Financer Plurianual (MFF), el pressupost per als propers 7 anys, és la part que considero més feble de l’acord. Crec que el programa de recerca Horizon 2020, per exemple, obté molts menys diners dels que hauria de tenir, mentre que els programes relacionats amb despesa militar han trobat massa bona entrada en aquests pressupostos. Però també és cert que, aquest cop, el pressupost a llarg termini (més d’un trilió d’euros) s’ha de llegir conjuntament amb els 750 mil milions addicionals del fons de recuperació postpandèmia, que finançarà inversions que tindran un paper clau en la superació de la crisi actual. Siguem honestos. Fa tot just un any, un fons com aquest, amb un mecanisme d’endeutament com aquest, hauria semblat simplement impossible. Però es va haver de fer de la necessitat virtut, i aquesta vegada la UE ho ha sabut fer. Sense aquest fons extraordinari, el pressupost multi-anual hagués estat molt decebedor.

Un altre aspecte positiu de l’MFF que cal esmentar és l’acord de dedicar almenys el 30% de la despesa a assolir els objectius climàtics, dels quals el 10% seran per a la protecció de la biodiversitat a partir del 2026. Al meu grup, els Verds/ALE, ho hem estat lluitant molt això. Al principi, fa 3 anys, quan jo era el ponent a l’ombra del grup per al dossier pressupostari, estàvem completament sols en aquesta reivindicació, però ara podem dir que estem orgullosos d’haver aconseguit que aquest important compromís per avançar en la transició ecològica figuri a l’acord final.

També us pot interessar