Europa i la re-globalització

Aquests dies sentim a parlar sovint de teories que adverteixen d’un “canvi de paradigma” a causa del xoc de la Covid-19 i de transformacions transcendentals en relació al món que coneixíem al  febrer del 2020. Com si, un cop desconfinats, comencés un nou món. Altres, més prudents, ens diuen que la pandèmia només ha fet que accelerar transformacions que de fet ja feia temps que estaven en marxa, com ara la digitalització en tots els àmbits, però especialment en el comerç i el treball, o l’augment de guerres comercials i tensions entre grans potències.

És possible que, un cop ens haguem recuperat del xoc sanitari, emocional i econòmic del coronavirus (i això, en bona part, dependrà de tenir una vacuna eficient i universalment distribuïda) la recuperació de la normalitat ens porti a un món que, per bo o per dolent, ja ens era molt familiar. Però no serà exactament el mateix.

Anem cap a un món re-globalitzat (no desglobalitzat, com proposen alguns, i que al meu entendre seria un món pitjor en molts sentits). Continuarà essent un món molt interconnectat. En alguns àmbits, més que abans de la crisi: el teletreball i les vídeo-reunions han arribat per quedar-s’hi. En altres, ho serà menys. Per exemple, la mobilitat física internacional és possible que disminueixi, temporalment perquè no hi haurà turisme internacional i perquè viatjar serà més car, però estructuralment, perquè moltes reunions, trobades i conferències que abans es feien físicament (no totes ni molt menys, és clar) ara les farem des d’una habitació de casa. En l’àmbit del comerç internacional probablement es modificaran algunes tendències sense afectar el fons. És possible que allò local experimenti una certa revalorització i que els governs facin un esforç per relocalitzar determinades indústries i sectors estratègics, o com a mínim per diversificar proveïdors i tenir cadenes de subministrament menys vulnerables i menys depenents de determinats països. Pel que fa a la governança mundial, el món re-globalitzat estarà més preparat per fer front a les emergències sanitàries; en aquest àmbit, la governança internacional millorarà.

Però certament seria una llàstima que les transformacions acabessin aquí. Perquè el món, també aquest món re-globalitzat, té molta feina a fer per ser un lloc millor. I no té sentit que continuem amb determinades dinàmiques i hàbits que ens empenyen a superar les fronteres naturals del nostre planeta, és a dir cap al desastre, o a augmentar de manera escandalosa les desigualtats.

I és aquí on Europa, aquest continent que, a escala internacional, és irrellevant des del punt de vista demogràfic, dèbil des del punt de vista polític, i en declivi des del punt de vista econòmic, té la gran oportunitat. Europa ha de liderar els esforços per completar aquesta re-globalització. Europa ha de ser el continent que dugui a terme les transformacions que la Covid-19, per sí sola, no ens deixarà com a llegat, però que són peremptòries. Europa ha d’empènyer aquesta re-globalització cap a nous estàndards ecològics, socials i de drets. No hi ha cap altra gran potència o bloc econòmic que vulgui o pugui fer-ho. Aquesta és la gran oportunitat de la UE: liderar el món re-globalitzat cap a un model sòcio-econòmic més just, raonable i sostenible.

També us pot interessar