Crisis globals i límits de la UE

El sistema de governança de la UE no està preparat per fer front de manera eficient a crisis de gran abast. Ho vàrem veure amb la crisi econòmica i financera iniciada el 2008, amb la crisi dels refugiats i, ara, amb la crisi del Covid19. Totes elles deixen al descobert les limitacions de la governança europea, alhora que evidencien la necessitat urgent de reformar-la (i les poques ganes que hi ha).

Amb la crisi actual (d’acord, sense precedents i enrabiadament complexa), hem vist, de moment, descoordinació, retard, insolidaritat, retrets mutus i manca de rumb. No està malament. I el pitjor de tot és que, de fet, un dels motius pels quals té més raó de ser un entramat com el de la UE, és per fer front amb major eficàcia als reptes globals a través d’un sistema de valors i unes institucions compartides.

Al meu entendre hi ha dos grans conjunts de limitacions a la UE tal i com la coneixem avui. El primer afecta a la governança institucional. La presa de decisions a la UE és complexa, lenta, i tendent a generar decisions sub-òptimes des del punt de vista de l’interès general europeu. Per arribar a una decisió, hi ha moltes institucions que hi participen (les de l’anomenat mètode comunitari, és a dir, Consell de la UE, Comissió Europea i Parlament europeu, a banda dels organismes consultius) i molts interessos que cal alinear. Tanmateix, hi ha una cosa encara més contraproduent: algunes decisions clau (en àmbits de “sobirania dura”, en podríem dir) continuen estant essencialment en mans dels estats, que les han de prendre per unanimitat. Això és com accelerar amb el fre de mà posat.

L’altre conjunt de limitacions té a veure amb la governança econòmica de la Unió, especialment de la zona euro. La Unió econòmica i monetària (UEM) no podrà desplegar tot el seu potencial per afrontar les crisis sense un tresor europeu i sense una capacitat fiscal pròpia. L’actual crisi era un bon moment per avançar cap a aquesta direcció, per exemple mutualitzant el deute (eurobons), però això ha quedat clar que continua essent una línia vermella per a uns quants estats (perquè més enllà del debat sobre la gestió responsable de les finances públiques, al capdavall eurobons vol dir més Europa).

Superar les limitacions a la governança europea per afrontar amb més garanties les situacions de crisi passa per avançar en l’aprofundiment federal de la Unió. Cal eliminar el poder de veto dels estats; transferir més poders i competències a les institucions més supraestatals de la UE (Comissió i Parlament Europeu); crear un tresor europeu, una capacitat fiscal per a la zona euro, una política fiscal amb unes bases compartides i figures impositives pròpies; i ampliar l’esfera d’actuació de les institucions de la UE cap a polítiques amb impacte més directe sobre la redistribució de la riquesa i la generació de benestar.

Quedar-nos igual, tenallats en aquests límits, voldrà dir seguir responent tard i malament. I una UE ineficaç serà una UE cada vegada més dèbil.

També us pot interessar